En unes declaracions del passat mes d'octubre a La Vanguardia, Thomas Piketty, l'economista autor d'un llibre fonamental, El Capital en el Segle XXI, afirmava que guanyar més d'un milió d'euros al mes no està justificat, és el vèrtex del vèrtex , perquè també assenyala que per estar entre el 10% més ric és necessari ingressar per sobre dels 90 mil euros. No es tracta només de salaris sinó també dels ingressos fruit del patrimoni, accions, valors immobiliaris, el rendiment de la propietat en definitiva.
Paga la pena situar unes xifres per parlar d'aquesta qüestió: en l'altre extrem, tenim les rendes mínimes d'inserció, el salari mínim, ingressos entre els 450 i 645 euros al mes; la proporció amb el milió és d'entre 2.222 i 1.538 vegades menor; i, amb els 90.000, de 200 i 139 vegades menys. Una persona equival a 2.222 en el màxim, i a 139 al mínim No sembla raonable ni socialment humà, i per descomptat queda lluny del pensament social cristià.
Si ho comparem amb el salari mitjà el 2013, de 26.000 euros anuals, és a dir 2.169 euros al mes, les diferències màxima i mínima són de 38 vegades a 3,5 vegades. Encara que en aquest cas hi ha una diferència gens menor entre l'Administració Pública, amb 40.150, per una mica més de 24.000 en el sector privat. Sembla difícil explicar que la productivitat del sector públic sigui gairebé el doble que la del privat, i sembla més lògic pressuposar que hi ha una distorsió: en el sector públic no hi ha relació clara entre retribució i productivitat.
Però, hi ha una altra forma de salari mitjà molt més representatiu de la realitat, perquè parteix per la meitat exacta la distribució, hi ha tants treballadors cobrant per sobre com per sota, i aquest va ser inferior, no arribava als 20.000 euros, és a dir la majoria dels espanyols ingressa per sota d’aquest tipus de salari mitjà.
La desigualtat és molt important i, a més acumulativa, aquells que ingressen cent mil euros al mes poden amb major facilitat ampliar el seu patrimoni i aconseguir així majors ingressos.
La reforma fiscal no ha resolt per res aquesta qüestió, accentuada per la crisi, i és un error terrible acumular desigualtat i sensació de tracte injust. La caiguda de règim que es percep té la seva arrel més important precisament en aquesta qüestió, i resulta d'un egoisme estúpid no fer res per atenuar pels dos extremem: buscant una major aportació de les rendes superiors, del 10% de majors ingressos totals, i ajudar a les rendes que no disposen d'uns ingressos bàsics per subsistir, especialment les famílies amb fills. Aquesta segona part hauria de fer-se aplicant alguns dels models que no desincentiven la recerca de feina perquè es manté fins a un límit i de forma progressivament decreixent l'ajuda, tot i que millori la situació laboral. Les persones han de tenir una llar, i uns ingressos bàsics que li permetin una alimentació decent i cobertura de les necessitis bàsiques: vestit, calefacció, i atenció als fills. Res justifica no dur a terme aquest objectiu, ni tan sols la idea que quan millori l'economia ja trobaran feina, primer perquè la solidaritat s'exerceix en temps real, i segon perquè molt ens temem que una part de la població està en el fons del pou i no podrà sortir sense ajuda.
I recordin, tot i que Espanya no és Veneçuela, la sensació d'injustícia i corrupció és relativa, per comparació amb els teus pròxims, i no absoluta; vivim millor que a Veneçuela. El motor del chavisme no va ser Chávez, sinó la injustícia i la corrupció.
Publicar un comentario