Un dels problemes centrals del nostre temps rau en la concepció política liberal il·lustrada que davant el poder de l'Estat només deixa espai per als drets individuals. La individualització dels drets és la resposta liberal en el marc de l'antic règim, filosòficament lligada a la idea d'emancipació i autonomia personal. Com totes elles, el seu origen assenyala una falla del sistema, i propugna una via valuosa de solució, però la seva afirmació que els drets individuals com a únic bé a preservar acaba comportant greus mancances i desequilibris socials, en benefici dels que tenen el major poder .
La nova situació presenta dues diferències essencials en relació al règim medieval. És l'individu aïllat que en tot cas discuteix amb el poder i això significa sempre un mal assumpte per al discrepant. Però com no pot afrontar sol al poder es desenvolupa més i més l'administració de justícia fins a construir un règim híper fiscalitzat com l'actual, que sorgeix d'aquella debilitat individual, i d'una altra molt important, l'oblit o menyspreu de la virtut, el seu reconeixement , educació i pràctica. Per compensar l'individualisme sorgeixen altres fórmules de caràcter associatiu voluntari, i es desenvolupen els partits, i els Sindicats, que evolucionen fins assemblar avui als gremis medievals, en el pitjor; la defensa a ultrança d'uns estrets interessos corporatius, Perquè és molt evident, en el cas d'Espanya, que els grans sindicats no actuen en benefici de tots els treballadors, sinó sobretot dels assalariats amb contractes fixos.
El nou ésser individual protegit sol i protegit per la llei és un ésser auto referenciat, i no té una altra limitació que la que ell vulgui interpretar o legislar. Es desenvolupa així un altre Imperium cultural de difícil control: el subjectivisme més desbocat, el predomini del Jo sobre el nosaltres, la destrucció del comú, i amb ell del vincle. La crisi enorme de la família està inserida en aquesta dinàmica.
La revolució liberal i il·lustrada té, i això no es pot oblidar, un origen i una aplicació política concreta, que després s'ha universalitzat. Es tracta de l'emergència de la burgesia com a grup social, que disposava d'un important poder econòmic, però no tenia el correlatiu pes polític, sobretot a causa dels drets col·lectius, tant per part del rei i l'aristocràcia, com, i no s’ha d’oblidar, de les comunitat intermèdies, com els municipis, els gremis, confraries i germandats; la pròpia Església, els drets sobre pastures, boscos i aigua, eren un bon exemple. La revolució liberal i burgesa va generar un nou tipus de dret particularment important per a la persona que disposava d'un bon patrimoni i bones rendes, i molt limitat per al pagès i el menestral. La contrapartida per a ells va resultar negativa, perquè desapareixerien els drets col·lectius, molt concrets i específics, que els protegien dels excessos del poder econòmic, i els garantien beneficis comunals i gremials. Emergir drets individuals generals i abstractes, i van ser liquidats drets col·lectius concrets. No tenia per què ser així, ni vist en perspectiva aquesta ha resultat la millor solució.
Quan s'arriba a aquest punt clarament econòmic, la lògica del raonament liberal fa un salt i deixa de justificar la transformació per un principi ètic, el dels drets individuals, sobre drets col·lectius destruïts, i introdueix un raonament de signe econòmic, molt precís, que avui és hegemònic en l'àmbit econòmic, i està en l'arrel dels problemes de depredació econòmica, injustícia social i destrucció mediambiental. L'argument avui vigent és que el nou model liberal permetia maximitzar la producció ofegada per drets col·lectius. Ja no es tractava d'un equilibri entre els diferents estaments, sinó d'una cosa molt diferent: propiciar la màxima acumulació de capital. El tipus de capital que s'acumula, les seves conseqüències -les externalitats de l'economista-, l'afectació sobre la vida de la comunitat, la subjecció de les unitats de producció als interessos de la comunitat, això ja no interessa. Només compte l'acumulació i això té dues expressions no necessàriament bones: la riquesa personal com a font de la màxima legitimació i reconeixement, i el Producte Interior Brut, el PIB, com a màxima expressió de la riquesa d'un país, amb les profundes i negatives conseqüències que té la forma en com es practiquen. Aquest és el fonament del capitalisme, i també el de la seva derrotada antítesi, el marxisme, que es mou, com bé recorda MacIntyre, dins de la mateixa lògica liberal. La resposta és igualment unidimensional: eliminar de fet els drets individuals i només deixar els col·lectius, però sota el mateix imperatiu de maximitzar la producció Si la primacia de la individualitat és regulada pel mercat, la del col·lectivisme comunista ho és per la planificació centralitzada, un instrument perfectament absurd per a una societat mínimament complexa. Aquest qüestionament de la concepció liberal il·lustrada és present en països de democratització primerenca i sense tradició liberal, com els Estats Units, a través dels intents històrics de limitar el poder de les grans cooperacions econòmiques que escapaven al govern de la comunitat. En contra del que trivialment s'afirma, en la tradició política americana hi ha sempre present una preocupació per la dialèctica entre llibertat d'empresa i bé comú reconegut en els interessos i necessitats de cada comunitat concreta.
Avui el poder liberal i de mercat és criticat des de moltes vies. Voldria assenyalar una que em sembla particularment constructiva: la perspectiva comunitària, Sandel, Etzioni, entre d'altres, i molt abans i des d'una escola diferent Maritain a Europa, i sobretot dos autors que no són comunitaristes en el sentit formal del terme, però que són fonamentals, MacIntyre i Taylor.
La democràcia liberal està en crisi i és bo repensar, que no destruir-la. Respondre a un moment històric, avui tenim suficients experiències per veure les seves limitacions, i també per recuperar i actualitzar formes de participació i governs tradicionals que la democràcia individualista destruir.
Publicar un comentario