Martin Amis ha carregat contra tiris i troians des de la seva independència i qualitat literària. No es tracta, precisament, d'un autor que es dutxi amb aigua beneïda, com és ben notori, i per això té interès recollir uns breus diagnòstics seus que demostren que no estem sols ni aïllats en les nostres crítiques, com de vegades timoratament sembla. En la seva obra L'Infern Imbècil recull una col·lecció d'articles sobre els Estats Units publicats en la dècada dels vuitanta. En ell podem trobar tres consideracions demolidores sobre la nostra cultura moral. (1) La separació de la responsabilitat procreativa i del sentiment és una gran tragèdia per a la humanitat. (2) La pornografia trivialitza l'acte humà, ho redueix a el més fisiològic, el genital. (3) La maternitat és “el poder suprem de la dona” l'acte més extraordinari del qual depèn la societat sense disposar d'altres alternativa. Si aquest potencial és menysvalorat, la dona perd la seva plenitud de sentit, perd significat. El feminisme de segona generació i la ideologia de gènere, tan depenent en la seva concepció del lesbianisme polític, han facilitat que el mercat i el guany hagin reduït a la dona a objecte, fetitxe o símbol sexual, marginant la seva condició de mare. Només cal observar a tantes adolescents en els mitjans audiovisuals i en els escrits, per constatar-ho. Avui una model és sobretot una dona que ha de provocar el desig sexual i el màxim és poder desfilar amb les models de Victoria Secrets o ser objecte al calendari Pirelli. Aquest resultat és destructiu, nociu per a la dona, és clar, però també per a tots. I aquesta preeminència del sexual emmarca la lògica de l'avortament, que és entès com un signe de llibertat perquè allibera de la possibilitat de ser mare. Des que l'avorrida habitant d'un suburbi burgès dels Estats Units, Betty Friedan, va escriure, en La Mística de la Feminitat, que la gran limitació per a la dona, la seva inferioritat davant l'home, és que per a ella la seva llibertat per a les relacions sexuals està condicionada per la maternitat. Aquesta és l'arrel de l'avortament convertit en fenomen usual de masses, que ha conduït a concepcions tan aberrants com la que l'ésser humà engendrat no és res, al mateix temps que es protegeix l'ou d’urogall. A Espanya on encara hi ha urogalls, el PP i Ciutadans, juntament amb els restants partits d'àmbit espanyol, comparteixen aquesta anomalia humana, i el “nosaltres parim, nosaltres decidim” traslladat a la via normativa ha proclamat la irresponsabilitat del col·laborador necessari i co-responsable, l'home. En l'avortament, l'home - en nom de beneficiar a la dona, que és qui corre amb la càrrega de l'avortament- té el mateix tracte que el rei. És un irresponsable penal. Seria còmic si no fos tràgic, perquè d'aquesta manera, garantint la impunitat en nom de la llibertat de la dona, s'ha construït un incentiu formidable per al mascle de l'espècie, per naturalesa el més promiscu dels mamífers. Un pas més en la solitud de la dona que cada vegada més es refugia en el gimnàs, la compra de compensació emocional, la cirurgia estètica, els “productes de bellesa” i les dietes, per a la batalla de la seva vida a la qual li empenyen a lliurar: que la desitgin sexualment. I aquesta passió pel cos es tradueix en les adolescents en disgust amb el seu: la plaga de la bulímia i l'anorèxia.
La societat desvinculada és la societat de les addiccions, de la droga, dels diners i del sexe. Les dues primeres estan reconegudes com a problema (sense capacitat per solucionar-los). La dependència sexual està encara en fase de celebració.
Les tres estan relacionades, castiguen amb la infelicitat personal i amb el dany social.
This entry passed through the Full-Text RSS service - if this is your content and you're reading it on someone else's site, please read the FAQ at fivefilters.org/content-only/faq.php#publishers.
Publicar un comentario