La visita del Papa a Equador, Bolívia, i Paraguai ha fet emergir un tema recurrent: el creixement evangèlic a Amèrica Llatina i el retrocés en termes relatius catòlic. En moltes de les explicacions que es donen al seu bon resultat, es posa l'accent en la utilització de mitjans més "moderns" en la comunicació, l'ajuda de les fundacions dels Estats Units, la seva aplicació en alguns casos pels propis governs, com en Bolívia, per debilitar l'Església catòlica, entre altres raons. Però voldria apuntar una que em sembla fonamental. S'atribueix com una de les causes centrals del creixement protestant a la "teologia de la prosperitat", del "èxit a la vida" que caracteritza moltes d'aquestes confessions evangelistes. Brasil és un dels casos més cridaners per la seva penetració en les poblacions més pobres. Aquest plantejament suscita crítiques, sobretot en els seus excessos, pel caure en la temptació de la fe com a benefici immediat i material, quan Crist assenyala una i altra vegada que la recompensa està en la vida eterna, el que constitueix un parany malèfic que porta a la frustració i rebuig, quan la prosperitat no esdevé. Però això, en tot cas, serien els seus excessos, però no és el cas quan aquest plantejament és correctament entès i explicat. La millor verificació és que després d'anys d'aplicar aquest enfocament, per tant amb temps per experimentar els seus resultats, no s'ha tornat en contra de les esglésies que el practiquen.
I és que el que s'està proposant és empíricament cert i forma part d'un gran oblit i un error catòlic l'haver marginat aquesta visió.
M'explico, l'ètica, és a dir el tipus de comportament, el model de vida i de família que proposa el cristianisme, no només és la pràctica necessària del camí de salvació, sinó que aporta avantatges concretes. S'ha oblidat, en definitiva, una cosa tan propi de l'Església com és l'educació i l'experiència en les virtuts. Les persones que no roben, no busquen en el delicte la satisfacció de les seves necessitats, que substitueixen la violència i l'agressivitat per l'empatia, la reciprocitat i la solidaritat, la que estiguin on estiguin honoren Déu amb la feina ben feta que viuen en l'esperança i en l'amor que els dóna la seva fe; qui es manté lluny de les drogues, l'alcohol, la dependència del sexe, del poder i dels diners; aquells que intenten i apliquen l'ètica clara i senzilla del cristià, mantenen les seves famílies unides i són esposos i dones fidels, tenen fills i s'esforcen a educar sobretot amb el seu propi exemple, mantenen vives les relacions de parentiu i comunitat. Aquestes persones acostumen a obtenir millors resultats en tots els àmbits, des de la salut a la felicitat percebuda, des de l'habitatge als seus ingressos i estalvis, i veuen amb més facilitat com els seus fills prosperen. La raó tècnica, diguem-ne així, és que l'ètica cristiana i les seves virtuts aporten un capital social important a les famílies i a les seves comunitats, i augmenten la seva capital humà. Suporten menys costos socials i de funcionament, i fan possible una -en termes relatius- millor renda familiar disponible.
Quan el catolicisme es tanca massa en la creença ideològica, que de vegades és aclaparadorament temporal, i perd de vista l'acció de l'Esperit Sant, quan confon la fe amb un ritual i l'eucaristia es rutinitza, o acaba en una sociologia que es dilucida en reunions, quan s'oblida en definitiva del significat senzill de la vida cristiana, es perd de vista que ser bo no representa patir sempre i molt en aquest món, i resignar-se.
Naturalment, això no significa una protecció "màgica" davant l'adversitat de la vida, simplement és un efecte col·lateral d'una vida cristiana. No significa negar el sofriment, sinó viure la vida tal com és.
Assumir tot això no té res a veure amb negar la supremacia i destí de l'ésser humà en la vida eterna, només vol dir -crec- que efectivament la llei natural funciona. L'Església ha de parlar sense por dels benèfics de la vida bona cristiana, en termes concrets demostrables, i ensenyar en què consisteix aquesta vida bona, en lloc de limitar-se a pal·liar part dels efectes de la "vida dolenta", perquè no totes les situacions de marginació, desemparament i sofriment que es viuen avui en plena crisi estan causades només per les estructures de pecat. Canviar l'ètica i la manca de virtuts personals contribueix a això, en alguns casos amplificant les privacions, en altres sent la causa principal dels danys.
This entry passed through the Full-Text RSS service - if this is your content and you're reading it on someone else's site, please read the FAQ at fivefilters.org/content-only/faq.php#publishers.
Publicar un comentario