Després d'anys i anys de parlar en termes laudatoris de la unitat europea, de celebrar el nostre ingrés i de l'adopció de la moneda única, ara ens adonem que la Unió limita, i molt, les sobiranies estatals. Ens donem de cara amb això per la crisi. Les intervencions -tràgica a Grècia- fa temps que funcionen en molts altres nivells que el financer. Els agricultors i ramaders, els més europeus de tots els ciutadans, ho saben bé, per al bo -les retirades per excés d'oferta- i per al dolent –Brussel·les prescriu fins a la grandària de les gàbies per a les gallines ponedores. En el gran projecte de regadiu de Catalunya, el Canal Segarra-Garrigues, que avança amb una lentitud exasperant, els agricultors han vist reduïda la zona a regar en gairebé un 40% per la protecció europea de les aus que nien en secà.
Ara, el cas grec ens enfronta a una realitat política molt greu: la sobirania nacional queda supeditada a les decisions d'una autoritat superior, l’Eurogrup en aquest cas. El conflicte sorgeix no solament d'aquesta limitació de l'estat, sinó de la dialèctica democràcia-eurocràcia. Les decisions de governants escollits, dels parlaments, fins i tot en un referèndum, queden supeditades al que decideixi un conglomerat tècnic-polític aliè a elles. Això es pot presentar de moltes maneres, unes favorables al “diktat” europeu, unes altres radicalment contràries: la “dictadura de la burocràcia financera de la UE”. Jo em quedo amb el fet objectiu: el conflicte existeix, és greu i ha de resoldre's. No pot ser que estiguem encantats amb la pèrdua de sobirania només quan rebem diners. Llavors no hi ha queixes. Però la vida no és una ganga, de vegades reps, unes altres dónes i gairebé sempre sense ganes.
Aquest problema solament té dues sortides: o la progressiva ruptura d'Europa o construir una unitat més equilibrada, millor, més repetitiva i cohesionada. Perquè, diguem-ho clar, el problema no és que Alemanya mani molt, sinó la feblesa de molts països abans del concert europeu i el seu escàs aprofitament, després -cas de Grècia. Dinamarca, per situar un altre país petit, no té cap problema amb Alemanya malgrat tenir-la de veïna. En aquest sentit, la Unió -i aquesta és una anotació col·lateral- hauria de servir-nos per examinar el funcionament de les nostres institucions, francament dolent en el cas d'Espanya.
La humiliació de Grècia ha estat l'aplicació extrema d'unes normes d'una Unió mal realitzada. Si el parlament europeu ho fos de debò -i això exigeix quelcom molt oblidat: l'existència de partits europeus i majors competències per a la institució- el cas de Grècia hagués estat diferent, com l'hauria estat si existís un senat europeu. Òbviament, també en el pla econòmic falten coses. La moneda única es va realitzar sense existir una unitat econòmica financera, pressupostària, fiscal i regulatòria, però la crisi ha fet avançar més aquest camp que el polític. Perquè el gran dèficit radica en la construcció de la democràcia europea, que no pot ser solament una mera delegació de poders estatals que es transformen en burocràcies distants perquè xoquen amb la democràcia en un sol país -Grècia és el millor exemple.
Recórrer aquest camí ens conduiria lluny, des de revisar les competències (és absurd que la immigració sigui un assumpte estatal i les gàbies aviàries comunitàries) fins a plantejar-nos la necessitat d'una llengua europea per a ús institucional i de comunicació comuna, i que seria bo que no fos l'anglès.
Europa contínua sent la nostra millor utopia, solament cal treure-la de les mans dels nacionalismes estatals i establir amb claredat com desitgem que sigui. Els catòlics que no vivim en règim d'esglésies estatals, -no existeix l'Església “de” França o “de” Espanya, sinó “en”- podem, si la ideologia no ens menja vius, ser el gran ferment del que ara necessitem: el nou renaixement europeu.
This entry passed through the Full-Text RSS service - if this is your content and you're reading it on someone else's site, please read the FAQ at fivefilters.org/content-only/faq.php#publishers.
Publicar un comentario