Els pressupostos presentats pel ministre Montoro il·lustren bé alguns dels molts aspectes difícils de la política espanyola: som el segon país en deute públic del món, només per darrere dels Estats Units; això en termes absoluts, però si ho relacionem amb la nostra riquesa, el PIB, llavors ho superem àmpliament, perquè ells estan en el 35% del PIB, i nosaltres en el 100%. Això és així i és una llosa brutal. Si els afegíssim l'endeutament de famílies, empreses, i bancs, ens situaríem en bastant més del doble. Els comptes per al 2015 preveuen pagar 100 milions en interessos, i contraure més crèdit per valor de 665 milions cada dia tots els dies de l'any.
Però, al mateix temps, el Govern segueix gastant molt i malament perquè part de la inversió augmentarà el dèficit. Portarà l'AVE a poblacions com Ourense, Lleó, Palència i Zamora, una inversió extraordinària... que només generarà més dèficit. Ara l'AVE preveu per al 2015 un dèficit de 282 milions d'euros, un forat que creixerà amb les noves inversions. Quin absurd tan brutal! En lloc d'invertir per millorar el servei de RENFE, i en inversions que tinguin un bon retorn en creixement econòmic; més ingressos per a l'Estat i menys dèficit, s'inverteix per fer-ho més gran. Quina contradicció!, es van tancar línies de RENFE bàsiques per a moltes poblacions perquè produïen dèficit i s'inverteix de nou per tornar-ho a produir. És el fruit d'una visió vuitcentista d'Espanya.
I les pensions ?, de mal en pitjor. La inflació desitjada per afavorir el creixement se situa en el 2%. Si aquest és l'objectiu mitjà, amb una revaloració de les pensions del 0,25%, es produirà cada any una pèrdua de poder adquisitiu del 1,75% acumulatiu, és a dir més del 20% en una dècada. Cada pensionista que es jubili avui perdrà un de cada cinc euros en 2024.
La senda marcada pel Partit Popular no és la de les classes mitjanes, ni la de les famílies, sinó la d'una elit d'alts funcionaris de l'Estat, molt grans empreses, i grups de comunicació que utilitzen la bandera, i a l'Església i la consciència dels catòlics, per embolicar els seus interessos. És una tecnocràcia neoliberal que s'inspira llunyanament a les Corts de Cadis i de manera propera als grans interessos corporatius.
Es tracta de l'avortament com a línia vermella que s'ha creuat, juntament amb totes les altres lleis de Zapatero, però no és només l'avortament. És un model de societat, una forma d'entendre l'economia i el benestar social, la primera en funció dels interessos d'uns pocs, la segona com a concessió graciosa.
Espanya necessita una nova força política social cristiana que sorgeixi de la seva realitat social i eclesial i a la qual s'uneixi molta gent que comparteixi els acords fonamentals, no per raó de fe religiosa, sinó per coincidència cultural, o per necessitat objectiva. Però aquest objectiu necessari no serà possible si, com diu el bisbe Munilla, no es posa fi al fraccionament, a la dispersió, i si l'Església no es distancia clarament d'un partit i un Govern, que al cap i a la fi, l'únic que fa és dificultar la seva tasca evangelitzadora.
Publicar un comentario