Una característica fonamental de la cultura del desig com hiperbé és la conversió de la idea del bé en preferència. Què és per a mi el bé? Allò que prefereixo des del meu subjectivitat. Què és el mal? El que rebuig.
La subjectivitat que desenvolupa per la seva lògica interna la raó instrumental ha estat la causa que ha transformat el bé en una simple preferència. A la vegada, les preferències es converteixen en la manifestació d'actituds o sentiments: això m'agrada vol dir que és bo; no m'agrada vol dir que és dolent. El bé és el que afirmo que m'agrada, que em convé. Qui m'ho pot discutir? L'únic límit serà en tot cas la llei, que, convinguem, és poca cosa quan hi ha la voluntat de incomplir-la, o simplement quan aquella qüestió no està, o no pot estar, regulada.
La llibertat ja no es relaciona amb la recerca de la veritat com imperativa col·lectiva, sinó amb la facilitació del desig. Aquest canvi explica perquè no hi ha capacitat per resoldre els grans problemes pendents, ni per afrontar amb eficiència els nous. Vivim en una època on s'acumulen i s'entrellacen, i on només la quantitat d'informació i la feblesa de la memòria col·lectiva, pròpia de pobles desconjuntats, dissimula la magnitud de l'embolic en què estem immersos. No importa tant conèixer la realitat dels fets com satisfer els desitjos dels ciutadans. També la fragmentació que comporta la preferència explica la incapacitat per establir nous i exultants horitzons col·lectius. Només queda temps i forces per intentar que la societat no es desintegri.
L'imperi de la preferència que comporta el desig ha conduït a un carreró sense sortida a la idea del deure. Perquè aquest existeixi es necessita un 'haver de ser', cosa impossible quan el bé s'ha subjectivat. No hi ha tal deure exterior, objectiu a mi mateix que em obligui i em limiti. En aquest context moral, no hi ha un altre deure que aconseguir allò que prefereixo, i aquesta idea exclou la possibilitat de dur a terme una acció en principi poc o gens plaent.
Naturalment, una societat no pot funcionar sota aquesta fragmentació, i el recurs per impedir-ho no és el de la consciència ciutadana, sinó el de la llei, és a dir la norma jurídica dictada per l'autoritat pública. Per definició les lleis tenen com a objectiu limitar el lliure albir dels éssers humans, i és el principal control que ostenta un estat per vigilar que la conducta dels seus habitants no es desviï ni acabi perjudicant al seu proïsme. Això significa la total elusió de la consciència, un problema que ja va tractar i combatre Tomáš Garrigue Masaryk, filòsof destacat, i fundador i primer president de la República de Txecoslovàquia: la dilució de la consciència religiosa i el subjectivisme condueixen a una ciutadania depenent de l'estat per formular les seves valors morals.
El problema de la llei és la seva legitimació i el seu compliment. Una simple majoria instrumental legitima qualsevol norma en els sistemes democràtics, els més garantistes. No importa el contingut, només preval el criteri instrumental, la majoria. És la fi totalment supeditat als mitjans. D'altra banda, Espanya i molts altres països són excel·lents exemples, en desaparèixer la consciència religiosa que actua com a vigilant intern, el compliment de la llei exigeix un nombre creixent de jutges, fiscals, policies i presons. I aquesta és la forma com l'estat i la societat desvinculada aborden tot problema.
La llei s'ha convertit en un pèssim succedani de la consciència i de la recerca del bé i l'evitació del mal, que són els dos pols que donen sentit a la llibertat.
El liberalisme neokantià, en la versió més actual i acabada, deutora en gran mesura de Rawls, ha establert una via per salvar el subjectivisme i l'utilitarisme. La solució ha consistit en diferenciar el que és correcte del que és bo, una distinció que ha donat lloc a la farragosa ideologia del políticament correcte. Es tracta de prescindir del bé i quedar-se sol amb la correcció. La distinció no és intranscendent, ja que el que s'està afirmant és que no pot apuntar-se que hi hagi una forma de vida bona, una forma de vida millor que una altra, més enllà de la preferència personal; perquè, si no fos així, seria il·lògic no preferir la bona a totes les altres. La via del políticament correcte és cega davant el bé perquè no desitja identificar-lo i, com escriu Sandel, citant a John Rawls en la seva Teoria de la Justícia, ho és en dos sentits. Un, quan Rawls estableix que els drets individuals no poden sacrificar-se en nom del bé general: "cada persona té una inviolabilitat fonamentada en la justícia que ni tan sols el benestar general pot anul·lar. [...] Els drets garantits per la justícia no estan supeditats per negociació política alguna ni càlcul d'interessos socials". I dos, perquè justifica els drets, no perquè procurin el benestar general o el bé, sinó a causa que configuren un marc dins el qual els individus poden escollir els seus propis valors, fins on això sigui compatible amb la llibertat dels altres: "Els principis de la justícia a partir dels quals es concreten aquests drets no poden prendre com a premissa cap virtut particular de la vida bona". Naturalment, aquesta forma de raonar està tan desencarnada de la vida real que en la pràctica aquests pressupostos no s'apliquen.
Per això, en la política actual, i en contra del que reclama un liberal perfeccionista com Raz, no tenen cabuda els debats sobre les diferents opcions de bé, només hi proposicions instrumentals
Estem lluny d'Aristòtil, que considera la llei com el comú consentiment de la ciutat, és a dir molt més que una simple majoria. La paraula consens traduiria bé la idea aristotèlica. I encara estem més lluny del perfeccionisme moral que introdueix Sant Tomàs d'Aquino: l'ordenació de la raó dirigida al bé comú i promulgada solemnement per qui té cura de la comunitat. Un enfocament que exigeix identificar quin és el bé comú, és a dir el conjunt de condicions que fan possible que cada ciutadà i la comunitat desenvolupi millor les seves dimensions personals.
VEURE: Encadenats al desig: de la ideologia de gènere al transhumanisme (I)
This entry passed through the Full-Text RSS service - if this is your content and you're reading it on someone else's site, please read the FAQ at fivefilters.org/content-only/faq.php#publishers.
Publicar un comentario